En una època de penúria i desconcert, herència amarga de la disbauxa esbojarrada d’uns manaires irresponsables i malbaratadors, és bo i convenient, desitjar-nos felicitat.
He volgut recrear el Nadal, amb una metàfora protagonitzada pels més humils del pessebre. El bou i la mula que la modernitat ha transformat en la vaca i el ruc. Heus aquí el conte de Nadal d’enguany
El país de la vaca i el ruc
És un país meravellós, curull i petit com un pessebre, de faula i com a tal l’explicarem. De clima benigne i menges exquisides Hi han rius, rierols, engorjats, estanys, espadats, boscos, fagedes, prats i turons. També pobles, ciutats, castells, esglésies romàniques, edificis gòtics i modernistes. Ple de camins, carreteres, trens, ports i aeroports. Una terra de vaques i rucs, gent senzilla, treballadora i emprenedora. Van inventar la farga per obtenir l’acer, el formigó, el romesco, la paleta catalana, la persiana i el submarí. D’aquestes contrades en va sortir la numeració que s’utilitza arreu del món. Van dominar la mar mediterrània, establiren les normes del comerç i la navegació modernes, vigents fins no fa pas gaire. Instituïren el primer parlament i la seva moneda ve ser una precursora de l’euro. La seva llengua de vuit sons vocàlics, punts volats i mots monosíl•labs, era admirada arreu d’Europa.
Però heus aquí, que aquesta nació va ser envaïda per unes hordes borbòniques que a sang i foc van imposar el seu imperialisme decadent i parasitari. Van conquerir la capital, després d’un setge ferotge que va durar més d’un any. La superioritat militar va doblegar l’heroica resistència dels seus habitants. Després de la capitulació, la persecució, la venjança, l’opressió i l’absolutisme reial. Van destruir l’Estat Nacional i suprimiren les institucions, universitats i l’escola militar. Imposaren les seves lleis i van carregar als seus habitants d’impostos, prohibicions i obligacions. Els patriotes que s’hi van resistir els van penjar. La llibertat havia desaparegut. La llengua del país va ser proscrita, la història amanida al gust de l’invasor i la seva identitat potinejada i escarnida.
Els invasors van intentat per tots els mitjans de fer desaparèixer el record de la Pàtria perduda i esborrar la personalitat d’aquell poble. Tot i disposar de la força bruta, la seva incompetència era tan gran i la seva estupidesa tan clamorosa, que no se’n van poder sortir. Amb moltes dificultats i entrebancs, aquella nació subjugada, tornava a renéixer. Recuperava la seva llengua molt malmesa, feia la revolució industrial i es modernitzava. La bonança va durar poc. Un altra cop va tornar la guerra, els bombardejos, la invasió i uns terribles anys de gana i dictadura falangista. Mort el tirà, es proclama una democràcia monàrquica que concedeix una autonomia insuficient i es recuperen unes certes llibertats. Però també s’instaura la inquisició constitucional i s’imposa el dogma de fe de la indissolubilitat de la pell de brau. El nou Govern imperial segueix aplicant la política jacobina, centralitzadora i espoliadora dels seus execrables antecessors. Amb astúcia, enganys i mentides, procura sibil•linament continuar l’asfíxia econòmica i la destrucció de la identitat nacional de la seva última colònia. És el tractament habitual als països vençuts i desarmats.
Els greuges son tan escandalosos, evidents i palpables, que cada dia que passa creix la indignació i el nombre de vaques i rucs -gent afable i diligent- que es volen treure el jou de sobre. Però en aquests paratges hi ha de tot i força. Tenim el ruc treballador i estalviador, creador de riquesa, que dissimuladament o barroerament, és requisada pels senyors centrals. També algun matxo respectuós amb l’invasor i les seves lleis imposades que empobreixen el país amb tributs abusius. El fet incontestable és que al país de les vaques i rucs, després d’haver-los vilment enganyat i espoliat, els amos els hi neguen el menjar que els hi han requisat. Tampoc els hi fan les infraestructures que necessiten per poder treballar i subsistir. Amb tan dejuni i maltractament, augmenta el descontentament i el desig de llibertat.
Ha sortit el ruc emprenyat, que proclama en veu alta que no es resigna a l’explotació ignominiosa a canvi de res. Fa consultes populars i en resulta que el ruc vol decidir el seu futur i el destí del seu treball. També tenim la vaca cega, que no veu o no vol veure la situació en que està sotmesa, la maltracten, l’exploten, la grapegen i no fa res. Accepta sense remugar que la munyin a canvi de donar-l’hi una mica de la seva pròpia llet i l’hi deixin menjar l’herba de casa seva. El destí d’aquesta vaca maragalliana, submisa i mesella, és acabar pobre, malalta i menyspreada. Però sorgeix la vaca de nissaga vallesana, la de la mala llet, que manifesta de forma multitudinària la seva protesta i engega d’una coça el jou constitucional i la munyidora solidària al botavant. La vaca entreveu un futur feliç, on fa de la seva llet el que vol i no ha de donar explicacions en un idioma que no és el seu. Les noves vaques i els nous rucs, ja no volen pertànyer a un ramat que no és el seu. Bramen un: ja n’estem fins els narius d’aquesta presa de pèl, de tanta injustícia i de tanta iniquitat. Són l’avançada d’un allau incontenible que desfermarà el vent de la llibertat i trencarà per sempre més, les cadenes de l’esclavitud. Gràcies al bou i la mula del pessebre, que s’han revoltat, la nació s’haurà salvat i la faula s’haurà acabat.
Manel Pagès i Panadès.
Sabadell, Nadal 2011
